La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.
On la rosa i la veu cridant campanes?
Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.
Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.
Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar adormit, taüt de les estrelles.
Verds enllà, no sents?, sonen petjades.
Has tancat prou fort totes les portes?
No hay comentarios:
Publicar un comentario